Hi ha oficis que, més que una feina, són una manera de viure i entendre el món. Aquest és el cas d’en Joan Guillamat, arquitecte i fotògraf d’arquitectura de formació, que va trobar en el torn de fusta un camí inesperat cap a l’artesania. El vincle amb el seu avi —també torner—, l’espai del taller familiar i una curiositat insaciable han marcat el seu recorregut fins a convertir-lo en un artesà que dona forma a peces úniques, carregades de textures, històries i intenció.

El seu treball combina la tradició amb la recerca personal, sempre connectant amb la natura i amb l’essència mateixa de la fusta. A través de sèries de peces inspirades en viatges, experiències i reflexions, en Joan ens mostra que l’artesania pot ser alhora memòria, creativitat i mirada contemporània.

En aquesta entrevista ens obre les portes del seu taller, El Toldu, i de la seva trajectòria vital i professional, compartint somnis, rituals i maneres d’entendre un ofici que l’apassiona.

Sobre tu i el teu camí professional

¿Com vas començar en l’artesania (torneria)?

El meu avi era torner, així que la figura del torn m’ha envoltat des de ben petit. Jo vaig néixer quan ell es va jubilar, però vaig tenir la sort que aleshores va equipar el seu taller amb un petit torn. Així doncs, a l’escola jo era el nen que portava baldufes personalitzades de totes les mides i formes.

Quan vaig començar a fer fotografies d’adolescent, fèiem adaptadors fotogràfics per roscar òptiques antigues o muntar la càmera al telescopi, doncs el seu torn era per treballar el metall. Sempre vam fer coses junts al taller, però hi havia una eina que jo mai vaig estar autoritzat a tocar: el torn. “No li deixis tocar mai, que es farà mal”, li deia a la meva mare.

Amb la mort dels meus avis jo vaig anar a viure a casa seva, on hi ha el taller. Abans d’entrar-hi a viure, però, la mare em va posar una condició: havia de vendre el torn. Encara ara, quan penso en el dia que se’l van emportar, se m’escapa alguna llàgrima.

Van passar alguns anys i vaig començar a reconvertir el seu taller en una fusteria, comprant totes les màquines i aprenent de manera autodidacta la professió, mentre em feia tots els mobles de casa mentre la restaurava.

Un dia, a les xarxes socials, em va sortir un curs/experiència de tornejat que durava un cap de setmana. Vaig pensar que, en el cas del torn, no era mala idea apuntar-m’hi, mirar de no fer-me mal i veure si allò realment m’agradava. El resultat: el dilluns em comprava un torn.

¿Quins van ser els teus primers passos per aprendre l’ofici de torner?

Després del curs de cap de setmana, dedicava tot el meu temps lliure a mirar vídeos d’altres torners treballant i imatges de peces fetes per altres artistes. Mentrestant, anava produint quantitats ingents d’encenalls al taller.

¿Abans de dedicar-t’hi, a què et dedicaves?

Jo soc arquitecte, vaig tenir la sort de poder ajuntar passions i sempre he treballat de fotògraf d’arquitectura. Sens dubte, els meus estudis i professió influencien la meva feina com a torner, doncs hi ha molts punts en comú: les proporcions, colors, formes, textures, el ritme o la repetició.

Parlem de somnis, ¿fins a on t’agradaria arribar?

Amb els anys me n’he adonat que m’inclino més cap a peces escultòriques que cap a objectes amb utilitat directa, així que m’agradaria fer carrera artística.

Procés creatiu i tècnic

¿Com descriuries el teu procés de creació?

M’agrada pensar més en sèries que en peces úniques. Cada família està inspirada en diferents moments o viatges. Per exemple, una visita a Sicília em va portar a fer una sèrie de peces cremades buscant les textures i colors del volcà Etna. A Turquia em van captivar les formes ancestrals de les olles i em va portar a reproduir-les al torn, tot fent una investigació de la forma i variant-ne les proporcions lleugerament en cadascuna.

¿Quines fustes t’agrada més fer servir? Per què?

Faig servir les fustes més locals possibles: arbres de carrer que han de tallar, altres que cauen per una tempesta o arbres morts. En aquest sentit, el que més he treballat ha estat la fusta de faig, mèlia, sequoia, freixe i om.

¿Tens algun ritual, hàbit o ambient preferit per treballar?

No tinc cap ritual en especial, però sí que necessito tenir tot el dia lliure per tornejar. No sé fer-ho a mitja jornada o només una estona. M’agrada posar-m’hi sense presses ni interrupcions.

¿Com afrontes els reptes o errors durant la creació d’una peça?

Crec que cada peça produïda és un peatge que passes; no n’hi ha cap de neutra. Una que surt bona et dona energia i una de dolenta te’n treu. També, per sort, soc capaç de treballar en mode experimental per aprendre una nova forma o tècnica.

L’espai de treball i el valor del temps

¿Com és el teu taller?

Sempre dic que el meu taller és el millor lloc del món. Està al final d’un jardí llarg i estret, enfrontat amb la casa i orientat al sud. M’encanta rebre el sol a l’hivern.

Originalment era un espai força tancat i fosc, amb només una petita porta i finestra. Vaig reformar tota la façana i ara tinc unes portes plegables que, obertes, converteixen el taller en un porxo connectat al jardí. És un taller petit, com un garatge de dos cotxes, però molt ben aprofitat. Té alçada i m’hi vaig fer un altell per tenir més espai d’emmagatzematge. El torn està situat just a sota de l’altell, al fons del taller, de manera que quan tornejo, si aixeco la vista, veig tot el jardí. En un lateral hi tinc totes les màquines connectades a l’aspiració, i a l’altre un banc de treball amb eines manuals. Al centre hi ha una taula de muntatge i la serra circular amb la fresadora que l’acompanya.

L’únic inconvenient és que per entrar o treure material he de creuar la casa, cosa que dificulta portar objectes grans i genera molta brutícia.

¿Quin paper juga el temps en el teu ofici?

M’agrada el torn perquè permet produir peces relativament ràpid. Per una persona impacient com jo això és magnífic! Alhora, al ser una feina repetitiva, tenia por que se’m fes feixuga, però passa tot el contrari: cada tros de fusta i cada peça són completament únics.

També m’agrada com la naturalesa de la fusta i el seu assecat marquen el procés i els temps d’espera. La gent em pregunta quant es triga a fer un bol i jo sempre responc amb el temps aproximat al torn, però després explico tot el que comporta: buscar i portar la matèria primera, assecar-la, tornejar-la dues vegades si cal, donar-li un bon acabat… i entenen que és un procés menys lineal.

El temps també influeix en la reflexió sobre la pròpia obra. Amb els anys, la mirada canvia i es torna més madura: aquelles peces que semblaven perfectes ara les veig sense intenció. Suposo que és part de tot procés creatiu.

L’artesania en el món d’avui

¿Com veus el paper de l’artesania en la societat actual?

En una societat cada cop més tecnològica i deshumanitzada, crec que l’artesania ens ajuda a reconnectar amb les arrels i la natura. Un món sense artesania seria, per a mi, un món orfe.

¿Quin valor creus que té una peça feta a mà avui dia?

Tots els objectes que tinc a casa tenen una història darrere; si no en tenen, no m’atrauen. Una peça feta a mà porta amb si tota la història del seu creador. Una d’industrialitzada és com si li faltés ànima.

¿Com reaccionen els teus clients quan descobreixen la teva feina?

La veritat és que no m’esperava tanta acceptació i èxit quan vaig començar. En general, els objectes fets de fusta de manera artesanal agraden molt.

La teva veu, la teva presència

¿A on et podem trobar les persones que vulguem saber més de tu i els teus treballs?

El nom comercial que faig servir és Eltoldu. “El toldo” era com l’avi anomenava el seu (ara meu) taller. Jo m’he aprofitat del barbarisme i l’he convertit en nom propi, ajuntant paraules i afegint una “u” final per fer-lo més fonètic.

Així doncs: @eltoldu i www.eltoldu.com.

¿Com expliques el teu ofici a través de les xarxes socials?

M’agrada mostrar el procés creatiu, però d’una manera fresca i entretinguda. Entenc que les xarxes socials estan fetes per entretenir i així m’agrada fer-ne ús.

La teva visió personal

¿Hi ha alguna peça que consideris especial o molt representativa de la teva obra?

A dia d’avui destacaria la sèrie i exposició a l’estudi Regina Saura i la Galeria Son Molas. Eren 36 peces agrupades en 3 formes principals. Estaven totes cremades i raspallades amb un raspall metàl·lic. Acabades amb oli, tenien tons marronosos a negre i la veta de la fusta quedava ben visible. A més, les peces van ser tornejades amb fusta verda i, en cremar-les, es van torçar significativament.

Participes en mercats, fires o exposicions?

He fet exposicions col·lectives i individuals. M’encantaria participar a un mercat o fira, ho tinc a la llista de pendents!

¿Has tingut l’oportunitat de transmetre l’ofici a algú?

He deixat provar el torn a amistats. És una eina molt visual i que sol cridar l’atenció. A tots els ha encantat, però ningú s’hi ha aficionat. Suposo que no tothom disposa de l’espai necessari.

¿Quins consells donaries a algú que vol començar en aquest món?

Que disfruti de l’aventura d’aprendre aquest meravellós ofici i que s’hi apassioni.

¿I per acabar… què és el que més t’enamora de ser artesà?

Treballar amb la natura, amb les mans, produir un objecte físic, fer art.

Moltes gràcies per l’entrevista Joan, et desitgem tota la sort del món per poder seguir endavant amb el teu meravellós projecte personal i professional!