Ignasi Millet és una d’aquelles figures que difícilment es poden entendre des d’una única disciplina. Fill d’un entorn profundament vinculat a l’art i als  oficis, va créixer envoltat de materials, eines i sensibilitat artística, en un context que va marcar de manera decisiva la seva relació amb la matèria i els objectes. Aquest bagatge inicial va derivar en una vida dedicada tant a la creació com a la preservació, sempre amb una mirada atenta posada al valor dels materials i a la història que contenen.

La seva trajectòria s’ha construït en dos grans eixos que, lluny de ser paral·lels, es creuen constantment: d’una banda, la creació de joguines de fusta i llauna, un ofici que ell mateix descriu com un exercici de memòria i diàleg amb la infància; de l’altra, la conservació de patrimoni en l’àmbit museístic, on ha desenvolupat una carrera de gran rigor i reconeixement professional. En aquest segon àmbit, Millet va treballar en institucions de primer nivell, participant en la conservació de col·leccions de gran rellevància internacional i col·laborant amb espais de màxim prestigi, com el Museu del Prado de Madrid, el MNAC de Barcelona o el Museu Reina Sofia de Madrid, entre altres projectes destacats.

Paral·lelament, la seva vida també ha estat marcada per vincles personals amb figures destacades de la cultura catalana. Entre aquestes relacions, destaca la seva amistat profunda amb el cineasta Ventura Pons (DEP), amb qui va mantenir una relació de complicitat i amistat al llarg dels anys. Fruit d’aquesta amistat i de l’excentricitat de tots dos, Ventura Pons va portar a la gran pantalla la pel·lícula documental Ignasi M, que va obtenir nombrosos premis i reconeixements en festivals nacionals i internacionals.

A nivell personal, la seva biografia també està travessada per diverses dificultats de salut al llarg del temps, amb una última etapa marcada per complicacions derivades del VIH, que han tingut un impacte acumulatiu en el seu estat físic i en la seva manera d’afrontar la quotidianitat.

En aquesta entrevista, ens apropem a la seva experiència vital i professional des d’aquesta intersecció entre creació, preservació i resistència, on els objectes esdevenen testimonis silenciosos d’una vida dedicada a donar-los continuïtat.

¿Ignasi, com definiries el teu recorregut professional?

Em definiria com una persona polifacètica, amb un recorregut professional molt divers. Sempre he tocat diferents àmbits i oficis, guiat sobretot per la curiositat i pel fet de fer allò que m’agrada. Aquesta trajectòria té una base clara: l’estima per l’art que he heretat de la família i un interès especial per les matèries primeres, per tot allò que es treballa amb les mans i que conserva la seva essència. Això és el que ha donat coherència a un camí aparentment molt variat.

¿Quin ha estat el moment més representatiu de la teva trajectòria professional?

Si hagués de destacar un moment culminant de la meva trajectòria professional, seria l’etapa vinculada al Fòrum de les Cultures de Barcelona, entre el 2004 i el 2005. Va ser un període de màxima responsabilitat, en què vaig liderar un equip de quaranta persones dins l’àrea de conservació de les exposicions. D’entre tots els projectes, el que més em va marcar va ser el treball amb Els Guerrers de Terracota de Xi’an, una exposició formada per més de 300 peces, exposades en tres grans ciutats: Barcelona, Madrid i València, durant el període d’un any, i posteriorment, retornades a Xina.

Va ser una experiència especialment significativa, no només per la magnitud i la qualitat de les peces de terracota, bronze, jade, pedra, fusta, or i ceràmica vidriada, sinó també pel valor simbòlic i patrimonial que representaven. Estem parlant de peces de la dinastia Dinastia Qin, sota el mandat de Qin Shi Huang, primer emperador (246–210 aC), i que dona nom a la Xina actual. Aquell projecte em va permetre entendre de prop com el patrimoni cultural pot transcendir fronteres i generar una connexió entre cultures diferents.

¿Què representa la fusta per a tu?

Per mi, la fusta és, abans que res, un material viu. És una matèria primera que, fins i tot amb el pas dels anys, conserva una essència pròpia que no es pot alterar. La podem treballar, tornejar, donar-li formes diverses, però en el fons mai deixa de ser allò que era en origen. Aquesta autenticitat és el que més m’atrau: el fet de poder transformar-la sense perdre’n la naturalesa.

La meva relació amb la fusta també és profundament personal. Ve de la infància, de veure el meu pare treballant com a escultor i pintor, i la meva mare com a pintora, ambdós creant art amb les seves pròpies mans, eines manuals i matèries primeres, donant forma a la matèria i transformant-la en expressió artística. D’aquí neix, en bona part, la meva sensibilitat envers la fusta, els materials i el valor del treball fet amb les mans.

¿Què t’ha aportat la torneria de fusta?

La torneria de fusta em ve de molt petit, pràcticament de casa. El meu pare treballava amb un trepant elèctric, i en aquell moment va aparèixer un accessori que permetia convertir-lo en un torn. Aquella idea em va fascinar. Amb uns deu anys ja començava a tornejar al taller amb ell, aprenent de manera molt pràctica, observant i també equivocant-me molt. Era una torneria molt bàsica, però suficient per entendre que, amb les eines adequades i la fusta ben centrada, podia fer gairebé qualsevol cosa.

Per mi, la torneria no només va ser una eina d’aprenentatge, sinó també una porta d’entrada al món de la joguina i de la creació. Em permetia passar de formes simples, a objectes complexos, amb vida pròpia. Al mateix temps, sempre m’ha despertat molt de respecte: és una tècnica precisa, fins i tot perillosa, però alhora fascinant, perquè d’un simple bloc de fusta en moviment pots arribar a crear formes completament noves.

¿Després de tots aquests anys, perquè vas decidir de formar-te en torneria de fusta?

Amb els anys he entès que havia arribat el moment de tornar a la torneria d’una altra manera, amb més consciència, més rigor i ganes d’aprendre. Formar-me de nou en aquest ofici m’ha permès perfeccionar tècniques que ja coneixia, descobrir-ne de noves i posar-me al dia tant en eines, materials, i processos de treball. Sobretot, m’ha reafirmat en una idea que sempre m’ha acompanyat: treballar la fusta és un ofici que demana respecte, precisió i aprenentatge constant.

¿Què et va portar a dedicar-te a fabricar joguines de fusta?

En el meu cas, la tria de les joguines no és casual. Crec que té molt a veure amb la meva infància. A casa, en els anys seixanta, no hi havia gaires joguines; només arribaven pels Reis i sovint no eren exactament les que un desitjava. D’alguna manera, allò que no he tingut és el que més m’ha inspirat, i jo sempre vaig tenir una atracció especial per les joguines de fusta, que eren precisament les que no eren habituals.

Amb el temps, això es va convertir també en una decisió conscient. M’interessava treballar amb una idea de joguina més pedagògica, coherent amb uns valors. Sempre he estat molt crític amb cert tipus de joguines modernes, com les que depenen de piles, materials plàstics, o sistemes artificials, i en canvi he buscat sempre materials naturals, senzills i honestos. Les joguines de fusta, en aquest sentit, em permetien treballar amb una coherència entre el que crec i el que faig.

¿Quin era la teva Font d’inspiració per a la creació de joguines?

La meva inspiració venia de diverses fonts. En primer lloc, de llibres i catàlegs antics de joguines, sobretot de principis del segle XX, dels anys 1910 o 1920, i també de la història de la joguina a Catalunya. Aquells models em donaven idees de formes bàsiques i solucions molt senzilles però molt ben pensades.

En segon lloc, m’inspirava molt la joguina popular, que tenia un caràcter molt artesanal i directe. I finalment, una part important venia dels encàrrecs. La gent em demanava peces concretes —camions amb logotips, trens, figures— i això em feia adaptar-me i buscar solucions creatives a mida. Recordo, per exemple, haver fet trens inspirats en els Ferrocarrils de la Generalitat, o camions personalitzats amb noms i marques. Aquesta combinació entre tradició, documentació i demanda real és el que marcava el meu procés creatiu.

¿Hi ha alguna joguina de fusta amb la qual t’identifiquis especialment?

Si, fa molts anys vaig fer una sèrie d’avions de fusta. Un d’ells va formar part de la infància del meu fill. Ho recordo perfectament perquè el veia jugar-hi sovint. Era una joguina molt senzilla, amb una molla que permetia penjar-la i veure com s’elevava, però tenia una gran capacitat d’atracció per a un nen.

Amb el temps, el meu fill va marxar a estudiar a Londres, però aquella joguina ha continuat present d’alguna manera a la meva vida, perquè ell encara la conserva, i perquè forma part de la seva història. De fet, avui dia encara existeix, tot i que només li falten petits elements, com alguna peça del tren d’aterratge. Per mi, aquesta joguina representa moltes coses alhora: la senzillesa del procés de construcció, la relació amb la fusta tornejada i, sobretot, el vincle emocional amb el meu fill i amb el pas del temps. És una peça molt senzilla, però amb un significat molt profund.

¿Com veus el paper de l’artesania en la societat actual?

Crec que l’artesania, tal i com l’hem entès tradicionalment, ha patit molt l’impacte de la globalització. S’han perdut molts oficis perquè no hi ha hagut relleu generacional. Oficis com el cisteller, el cadiraire o fins i tot alguns vinculats a la joguina artesanal han anat desapareixent, i això ha passat en gran part perquè no és fàcil mantenir-los econòmicament. Per viure d’això, sovint s’ha d’estar produint constantment mentre també vens el producte, i això fa molt difícil mantenir un treball artesanal pausat i de qualitat.

A això s’hi suma l’arribada de producte fabricat en massa a altres països, sovint a preus molt baixos, que ha desplaçat l’artesania local. El problema és que això ha canviat també la percepció del valor: moltes vegades es prioritza el preu per sobre de la qualitat o del procés, i això ha debilitat molt el sector.

¿Quin valor creus que té una peça feta a mà a dia d’avui?

El valor d’una peça feta a mà avui en dia és, en gran part, el que siguem capaços de transmetre i donar-li. No és només una qüestió material, sinó emocional i narrativa. Si t’enamores de la peça que has creat i saps explicar aquesta passió, aquest vincle, i ets capaç de fer entendre el seu valor real. En canvi, si no tens aquesta capacitat de comunicació o no es creu profundament en el que s’està fent, difícilment la peça tindrà recorregut.

Per mi és essencial que l’artesà estigui connectat emocionalment amb la seva obra. Ha de sentir-se orgullós del que fa, perquè aquest orgull és el que després es transmet. El valor no és només en la peça acabada, sinó en tot el procés i en la història que hi ha al darrere. També hi ha un aspecte interessant en el límit entre joguina, objecte artístic i peça de col·leccionisme. Quan una peça conserva traces del procés —quan es veu la mà, la tècnica, fins i tot la imperfecció—, això sovint incrementa la seva capacitat de ser apreciada. Al final, el valor depèn del relat que s’hi construeix al seu voltant i de com aquest es defensa a través de la pròpia feina.

Quins consells donaries a algú que vol començar en aquest món?

El principal consell que donaria a algú que vulgui començar en aquest món és que conegui molt bé l’ofici i que es formi a fons. És important perfeccionar-se constantment i entendre bé les bases del que es vol fer. Sobretot, crec que hi ha un element clau; s’ha d’estimar l’ofici. S’ha d’estimar allò que volem aprendre a fer. Només des d’aquest vincle podem tenir la constància i la sensibilitat necessàries per millorar i acabar fent una bona feina.

També has estat docent. Què t’ha aportat la relació amb els estudiants?

La docència m’ha aportat, sobretot, una cosa molt clara: no es poden dir mentides. Ensenyant, m’he adonat que només puc explicar allò que realment he viscut i que domino, perquè si no, abans o després, això es nota. També m’ha fet ser molt conscient de la importància de l’autenticitat. El que explico ha de tenir coherència amb la meva experiència personal i amb la manera com ho he treballat. En aquest sentit, la docència exigeix rigor i honestedat constant.

Al llarg de la teva vida has afrontat diverses malalties. Com han influït en la teva manera de veure el món i la teva feina?

Soc una persona que intenta mantenir-se positiva, tot i que he passat per situacions de salut complexes al llarg de la meva vida. En el meu cas, el diagnòstic de VIH en una etapa relativament jove va tenir un impacte psicològic molt fort en un primer moment. Amb el temps, la situació es va complicar per les conseqüències del tractament i la medicació intensiva, especialment en les primeres etapes, quan encara no hi havia tant coneixement com ara.

Tot plegat ha tingut un impacte evident en la meva energia, en la meva estabilitat física i també en el dolor del dia a dia. Però també m’ha obligat a prendre una decisió sobre com viure-ho: si quedar-me aturat o continuar actiu dins les meves possibilitats. En aquest sentit, he intentat sempre no deixar que la malaltia definís completament la meva vida ni la meva feina, i adaptar-me per poder continuar fent allò que m’apassiona.

Què t’agradaria que la gent entengués de la teva trajectòria?

M’agradaria que la gent entengués que la meva trajectòria, tant personal com professional, ha estat marcada per una actitud polifacètica, polièdrica, vital i positiva, fins i tot en moments difícils. Sempre he intentat mantenir l’humor i fer riure els altres, perquè crec que això ajuda a no quedar-se atrapat en el patiment o la culpa. També m’agradaria que es veiés que, malgrat les circumstàncies, he intentat seguir actiu i continuar creant, fent i ajudant sempre que he pogut.

En el fons, el que m’agradaria que quedés és la idea d’una persona que, amb les seves limitacions i dificultats, ha intentat viure amb sentit, amb humor i aportant el màxim possible als altres.

I finalment, què creus que et queda per fer?

Crec que el que em queda per fer és acabar de desenvolupar un projecte personal centrat en la creació de joguines i peces de fusta i llauna reciclada. Vull poder continuar treballant, però sobretot des del plaer de fer-ho, no pas amb l’objectiu de guanyar diners.

M’he marcat una etapa de dotze anys, aproximadament entre els 66 i els 78 anys. Si la salut m’ho permet, m’agradaria culminar aquest projecte personal amb calma i gaudint en tot moment i plenament d’allò que faig. Tot plegat s’inscriu en una manera d’entendre el treball que es mou dins d’un joc de paraules i significats entre art, mans i objecte, o dit d’una altra manera, artesania com a expressió viva i conscient del fer. És una manera de tancar un cercle i, alhora, de continuar creant, que és el que sempre he fet.

La trajectòria d’Ignasi Millet dibuixa un fil continu entre la creació i la conservació, entre allò que neix de les mans i allò que es preserva del temps. Les seves joguines, igual que les peces que ha ajudat a conservar en museus, parlen d’una mateixa idea essencial: la voluntat de donar permanència a allò que, per naturalesa, és fràgil. En el seu cas, l’ofici no és només una professió, sinó una manera d’estar al món, marcada per la curiositat, la constància i una mirada profundament humana. Entre la matèria treballada i la vida viscuda, Millet deixa la imatge d’una persona que ha fet del temps, amb totes les seves dificultats i possibilitats, el seu principal material de treball.